Siena. La catedral de Santa Maria Assunta (I)

Sembla que no hi han dates certes sobre l'inici de la construcció de la catedral de Siena i que la documentació més antiga que es coneix data del 1226 en què es registren diverses despeses corresponents a les obres i decoració del temple. Es creu que els treballs de construcció començaren cap a mitjans del segle XII sobre un edifici pre-existent, possiblement del segle IX.

A l'interior del temple, i a banda i banda de la nau central es pot veure una galeria amb busts dels Papes i, una mica a sota, una altra amb els dels emperadors. En total, s'hi poden comptar 171 i 36 escultures, respectivament.

 Detall de la galeria de Papes i Emperadors a un dels costats de la nau central

Vista de la nau central  des dels peus del temple

Presbiteri i Altar Major

Vista de la contra façana des de l capçalera de la catedral. A la dreta es pot veure l'altar Piccolomini

Interior de la cúpula

Altar encarregat pel cardenal Piccolomini (després Papa Pius III) a l'escultor Andrea Bregno. Està treballat en marbre de Carrara i va ser realitzat entre l'artista i membres del seu taller.

El cardenal Piccolomini també va encarregar a un jove Miquel Àngel que esculpís un conjunt d'estàtues que havien de decorar les fornícules inferiors de l'altar, comanda en què Buonarrotti va treballar entre 1501 i 1504 realitzant quatre estàtues que avui podem admirar.

  Estàtues de Sant Pere, a l'esquerra, i Sant Pau a la dreta, de Miquel Àngel

Estàtues de Sant Pius, a l'esquerra, i de Sant Gregori a la dreta de Miquel Àngel

Un dels més grans atractius de la catedral de Siena és el seu paviment de marbre de diversos colors (blanc, negre, siena) amb seccions tallades i encaixades, que representen imatges i personificacions de sants, filòsofs i personatges històrics. Aquesta obra monumental i sumptuosa, en què van treballar diversos artistes i artesans durant el llarg periode que va des del segle XIII fins al XVIII, està dividida en un total de 56 plafons dissenyats per un total de 40 artistes entre els que destaquen Francesco di Georgio, Il Pinturicchio, Il Sasetta, Neroccio di Bartolomeo, Antonio Federighi, Urbano da Cortona, etc., tots ells senesos. Aquí deixo una petita mostra d'aquesta obra única en el món i absolutament imperdible. Alerta els visitants; els plafons només es poden veure íntegrament durant els mesos de setembre i octubre, i la resta dels mesos només són visibles alguns, mentre que els altres romanen coberts.

Siena. Una perspectiva general

Siena fou l'antiga Sena (Σαίνα), una ciutat d'Etrúria, que fou anomenada també Sena Iulia per distingir-la de la Sena de la mar Adriàtica (Sena Gallica). Està situada a uns 40 Km. a l'est de l'antiga ciutat etrusca de Volterra i a 60 km al sud de Florència, i no sembla que Siena fos ciutat d'orígen etrusc ni, per altra banda, s'hi han trobat restes arqueològiques de l'època.

Avui és una ciutat de 60.000 habitants, a poc més d'una hora de tren de Florència, capital de la província italiana que també duu el seu nom, i que és célebre arreu del món pel seu ingent patrimoni artístic, i el seu centre històric medieval -un dels més autèntics i més ben conservats d'Itàlia- declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Vistes de Siena des de la Torre del Mangia del Palazzo Civico

Piazza del Campo, vista des de la Torre del Mangia. El paviment de la plaça està dividit en 9 sectors que recorden les 9 contrade o barris de la ciutat

Siena també és molt coneguda per ser la ciutat italiana on, cada estiu, té lloc una històrica carrera hípica anomenada "El Palio", on genets i cavalls rivalitzen representant les diferents contrade o barris es què està dividit el municipi.

 Detall d'un quiosc amb els banderins que representen cada barri

Diverses imatges dels carrers del centre històric de Siena

Siena és ciutat emmurallada amb defenses reforçades per la fortalesa medicea de Santa Barbara. Les fortificacions, en general, estan ben conservades i disposen d'espais verds oberts al públic.

Florència. Basílica de San Miniato al Monte

L'abadia de San Miniato al Monte es troba als afores de Florència, a l'altra riba de l'Arno i a uns 2.500 metres caminant des de la Piazza del Duomo. Tot i que la última part de la caminada es costeruda i de pujar escales, no val la pena agafar l'autobús, i menys un taxi, que surt caríssim. Val la pena ja no sols per veure la meravella romànica de la basílica, sinó també perquè des del cim del turó, a unos 130 metres d'alçada, hi han unes vistes meravelloses de Florència i dels Apenins.

 Vista del centre històric de Florència. D'esquerra a dreta: torre del Palazzo Vecchio, Cupula de San Lorenzo i Catedral de Santa Maria del Fiore, amb la seva enorme cúpula. Al fons, els Apenins

San Miniato va ser, segons la tradició, el primer màrtir cristià de Florència, decapitat en les persecucions de l'emperador Deci a la segona meitat del segle III, i a ell està dedicada aquesta església començada el 1018 i que té el rang de basílica.

L'església té tres naus revestides, com la façana, de marbre blanc amb dibuixos 

geomètrics de color verd. Té la capella de San Miniato al nivell de la planta amb dos accessos, a banda i banda, que condueixen a la cripta. Tant l'altar major com el presbiteri el cor, i la trona es troben a un nivell superior, amb dues escales laterals que hi condueixen

Interior de l'església

Retaule de la Història de la Passio d'Agnolo Gaddi

L'altar major

Detall del mosaic d'autor desconegut amb el Crist Pantocràtor, entre la Mare de Déu i San Miniato

Reracor

La trona es repenja parcialment en el mur del reracor

 Detall del  paviment

Una dada curiosa de la basílica de San Miniato: al seu interior es troba la tomba de Jaime d'Avis i d'Urgell, cardenal de Portugal i nét del comte d'Urgell Jaume el Dissortat, pretenent a la Corona d'Aragó a la mort de Martí I, i que va ser descartat en el Compromís de Casp. Jaime d'Avis era fill de Pedro d'Avis, duc de Coïmbra i d'Isabel d'Urgell i d'Aragó, filla del abans esmentat comte d'Urgell. 

Tomba del Cardenal de Portugal, Jaime d'Avis i d'Urgell

Claustre de San Miniato

Al costat de la basílica de San Miniato es troba l'antiga residència estiuenca dels bisbes de Florència, un edifici amb merlets i finestres bífores ogivals al segon pis, que data de la primera meitat del segle XIV i al llarg dels segles ha tingut diverses funcions, com servir de caserna per als soldats espanyols al servei de Cosimo I, o llatzeret per als malalts de la pesta en 1630-1633.

Molt a la vora de San Miniato hi ha el cementiri delle Porte Sante, que es va instituir entre 1837 i 1848, i era destinat a les classes econòmicament més poderoses. Hi són enterrats molts personatges vinculats a les ciències, les arts i la política relacionats amb Florència i els seus entorns. 

Cementiri delle Porte Sante, i als fons, la ciutat de Florència

I bé, amb l'entrada d'aquesta visita a San Miniato s'acaba el relat de les visites a diversos monuments i punts d'interès de Florència. A les properes entrades explicaré les meves estades a les ciutats de Toscana que, excepte Siena, no coneixia. Arezzo, Prato i Pistoia. Certament van quedar coses per visitar, algunes per descuit  -com és el cas del convent de San Marco, que conserva frescos de Fra Angelico a diverses cel·les- altres per manca de temps. No sé si tornaré, però mai no es pot descartar una breu escapada per intentar veure allò que encara no he no vist. Florència bé que s'ho mereix.

Florència. Basílica Santa Croce (II)

Coppo di Marcovaldo. Retaule  amb vint escenes de la vida de Sant Francesc d'Assís

Anunciació Cavalcanti de Donatello

  

Trona de l'escultor florentí Benedetto da Maiano

La sagristia de la basílica de Santa Croce, és de grans dimensions amb sostre embigat i parcialment enteixinat, i a més dels armaris del segle XIV, conserva un esplèndid cicle de frescs amb episodis de la vida de Crist, dels quals són autors Niccolò Gerini, Taddeo Gaddi i Spinello Aretino. tres destacats pintors seguidors de l'escola de Giotto 

Afortunadament, aquestes pintures no van sofrir els efectes devastadors de les aigües de l'Arno en la inundació de 1966. No va ser aquest el cas d'altres pintures situades en zones més baixes del temple, o el del Crist de Cimabue que va quedar seriosament deteriorat.

Imatges del Crist de Cimabue, restaurat però molt deteriorat, amb pèrduda de més del 70 per cent de la policromia.

Galeria del claustre petit

Al claustre petit es troba una de les obres mestres del Renaixement projectada per Filippo Brunelleschi: la Cappella dei Pazzi, un bell exemple d'harmonia espacial aconseguida en tots els seus elements, tant estructurals com decoratius en què destaquen els medallons en relleu de ceràmica vidriada, de Lucca della Robbia.

Façana de la Capella renaixentista dei Pazzi (dels ximples), de Brunelleschi

Imatges del claustre gran de la basílica