Nou parèntesi per apuntar el concert d'abonament de l'OBC d'ahir. Al programa, una estrena: "Ungebetenes Spiel 2" del compositor valencià Manuel Rodríguez Valenzuela; el concert núm. 3 per violí de Camille Saint-Saëns i, a la segona part, la simfonia Nº 10 de Dimitri Xostakòvitx. Us en faré cinc cèntims, segons la meva modesta opinió.
"Ungebetenes Spiel 2", l'obra de Rodríguez Valenzuela, és un breu passatge simfònic, de set minuts de durada, de monòtona experimentació sonora, on l'harmonia i la melodia m'han semblat totalment absents, per bé que la successió dels contrasts tímbrics dels instruments i el cops de tacó a l'entarimat de l'escenari per part de músics de la secció de metalls, he de reconéixer que, almenys a mi, m'han salvat de l'avorriment. I és que els oients que, com jo, tenim la deformació estètica que provoca la Música, amb majúscula, dels grans compositors d'abans i d'ara possiblement no estem preparats per aquestes novetats. Com diria un francès, c'est ma faute, culpa meva.
Per completar la primera part el gran violinista nordamericà Joshua Bell ha fet una gran exhibició de virtuosisme, de força, d'identificació amb la composició de Saint-Saëns (que en opinió meva em sembla ensopida) i ha estat el gran triomfador del concert, juntament amb els músics de l'OBC, que continua guanyant punts, com ha demostrat a la segona part del concert amb la simfonia de Xostakòvitx.
Els músics de l'OBC ahir, pocs instants abans de començar la interpretació de la 10ª simfonia de Dimitri Xostakòvitx
Kazushi Ono està fent una gran tasca amb l'OBC, i grans mereixements per a que li renovin el contracte com a director titular de l'orquestra amb la què penso que li dedica més atenció que directors anteriors. El conjunt simfònic va donar proves de cohesió instrumental i d'identificació amb l'obra de Xostakòvitx, tan esperada en la seva estrena absoluta, després de vuit anys de silenci simfònic per part del compositor als inicis de la desestalinització iniciada per Nikita Khruitxov. Ni tan sols els reforços temporals, per falta de plantilla, amb joves músics de l'Escola Superior de Música de Catalunya es van notar. Un resultat rodó, sens dubte millorable, però de gran categoria. Que vinguin més nits com la d'ahir a l'Auditori!
Kazushi Ono està fent una gran tasca amb l'OBC, i grans mereixements per a que li renovin el contracte com a director titular de l'orquestra amb la què penso que li dedica més atenció que directors anteriors. El conjunt simfònic va donar proves de cohesió instrumental i d'identificació amb l'obra de Xostakòvitx, tan esperada en la seva estrena absoluta, després de vuit anys de silenci simfònic per part del compositor als inicis de la desestalinització iniciada per Nikita Khruitxov. Ni tan sols els reforços temporals, per falta de plantilla, amb joves músics de l'Escola Superior de Música de Catalunya es van notar. Un resultat rodó, sens dubte millorable, però de gran categoria. Que vinguin més nits com la d'ahir a l'Auditori!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada