No és un descobriment, sinó una obvietat per a qui visita Istambul amb ulls observadors: aquesta és una ciutat molt peculiar no tan sols per la seva situació a cavall de dos continents o per la seva història sinó que també ho és per altres moltes coses. Una d'elles, molt especial, la relació dels estambulites amb els centenars de milers de gats que tenen tota la ciutat com a casa seva. Te'ls trobes al carrers, als cafès, als mercats, als basars, als patis de les mesquites, als parcs, als embarcadors d'Eminönü, a les parades dels tramvies (que els turcs anomenen ampulosament istasyonu), i molts altres llocs. En definitiva, són omnipresents.
A molts llocs els gats hi van, simplement en cerca d'aliment com és el cas dels molls de pescadors, els bars o cafeteries, o els mercats. Són llocs propicis per trobar aliment per a tota la família. Potser en altres llocs la sanitat pública i els ciutadans en general s'encarregarien d'espantar-los, de fer-los fora per evitar que hi tornessin. A Istambul, no. Aquí existeix una relació molt curiosa entre els gats (i també els gossos) i la gent.
Tinc entès, que la cultura islàmica no veu amb bons ulls tenir animals a casa, però això no és cap obstacle per estimar-se'ls, tenir cura d'ells, alimentar-los i estar pendents de les seves necessitats, cosa que, en general, es fa de forma comunitària per part del veïnat, o del personal i els encarregats dels llocs públics que els gats i els gossos freqüenten.
Hi ha un documental turc, que recomano molt, que es diu "Kedi", de l'any 2016, on es pot començar a entendre aquest curiós fenòmen que no passa desapercebut per al visitant de la ciutat que estigui mínimament atent al seu entorn, i que mostra aquesta relació tan especial que existeix entre els animals que viuen al carrer tot sols, sense amo i els habitants, en general, d'Istambul
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada